Text premiat a la categoria de reportatge inèdit del III Memorial Joan Gomis.
Per Jesús G. Pastor.
Klik. Maig de 2008. Kamlesh, una nena dalit de sis anys, mor cremada quan un veí la llança al foc per atrevir-se a passar pel camí destinat a les castes altes.
Klak. Maig de 2008. Sridhar, un estudiant dalit de catorze anys, guanya una beca d’estudis de la NASA amb un assaig sobre la formació de les estrelles.
Klik. 185 milions de persones pateixen discriminació a l’Índia més tradicional per ser dalits.
Klak. Un dalit va ser president del govern el 1997. Un economista dalit dirigeix el Royal Bank. Una dalit és la presidenta de Uttar Pradesh. Un actor dalit arriba a la fama a Boollywood.
Col·loco les peces del puzle indi sobre la meva taula. No entenc com, però les peces encaixen. Encara que la imatge obtinguda sembla més un quadre abstracte que el mapa d’un país.
Klik. “¿Les castes? Avui no signifiquen gran cosa i d’aquí a vint anys la gent ni se’n recordarà”, m’explica Sangat, un empleat de banca, mentre passegem pel terraplè de Bombai. “Mira, aquí vénen els enamorats a veure la posta de sol, a ser anònims, no importa la seva casta ni la seva religió. Ah, i en aquesta platja vaig fer un petó per primera vegada a la meva dona, que és d’altra casta...”
Klak. “¿Les castes? De vegades sembla que no han canviat gens... No podem viure a la mateixa residència ni menjar a la mateixa taula que ells. Vaig deixar el poble i vaig creure haver abandonat l’estigma dalit per sempre. Narendra estudia medicina a Delhi, a l’All India Institute of Medical Science, un prestigiós hospital al qual ha pogut accedir gràcies a la discriminació positiva.
Gairebé 1.200 milions de persones habiten l’Índia i els dalits, abans intocables, formen un 16%per cent de la població, el: “i tu, de qui ets?” continua dominant les relacions familiars i socioeconòmiques. d’aquesta població i un col·lectiu dividit, al seu torn, en centenars de subgrups. El caos i les gegantines dimensions de les urbs ajuden a diluir, parcialment, la segregació per castes. Però en les zones rurals, on viu un 70 per cent de la població, el: “i tu, de qui ets?” continua dominant les relacions familiars i socioeconòmiques.
L’origen de tot
El sistema de castes, un sistema de classificació social, impera a l’Índia des de fa més de 1.500 anys. Segons la llegenda, els homes van néixer de Purusha, la consciència universal representada per un gegant. La seva ment és la lluna; els ulls, el sol. Altres parts del cos van donar origen a les castes (varnas). De la boca li van brollar els brahmans, els més purs, sacerdots i filòsofs. Dels muscles, els kshatriyas, polítics i militars. Els vaishyas, comerciants i artesans, li van néixer dels malucs. I els treballadors i camperols, els shudras, dels peus. Els dalits queden fora, massa impurs per a ser els seus fills.
Però van arribar les Manu Smriti, escrites posteriorment, les quals van especificar la rigorosa divisió entre les castes. Contradient alguns textos del Bhagavad Gita, la Bíblia hindú, segons els quals ningú està exclòs de la il·luminació espiritual, les Lleis de Manu assenyalen a quina casta pertany cadascú, en què treballar, com alimentar-se, amb qui casar-se i a qui evitar. Així, s’hereta el tipus de treball i l’estadi espiritual. Els individus que hagin seguit les activitats (karma) corresponents al seu camí (dharma) podran reencarnarse en una casta superior.
El treball us farà lliures
Per a ascendir en les reencarnacions es van assignar als dalits treballs molt durs que han sobreviscut fins a avui: netejar latrines, recollir escombraries, incinerar cadàvers, escorxar animals...
“Però els canvis en les últimes dècades han estat increïbles”, m’explica entusiasta Anisha Chugh, de la Fundació Dalit. “Abans, en els llogarets, els dalits havien d’anunciar la seva arribada tocant un tambor i es creia que estava contaminada fins i tot la seva ombra. Ara alguns estudiem a la universitat, fem negocis, fins i tot hi ha dalits milionaris”. A l’Índia capitalista i econòmicament triomfadora els diners són, mancant bona voluntat, l’oli que greixa les frontisses del complex sistema de castes indi.
Klik. A Agra, Hari Kishen somriu. Va néixer al carrer, al costat de catorze germans. Va pedalejar fins a l’extenuació tirant un cicle-rickshaw, va obrir una botigueta, després altra... Ara és el propietari d’una fàbrica de sabates, diversos restaurants i un hospital on 25 metges de castes altes treballen per a ell i al costat de metges dalit.
Klak. També a Agra, el fill de Hari Kishen es va enamorar d’una noia de casta superior. Un centenar de veïns es van acostar a la seva mansió per a explicar-li, amb bats de criquet i amenaces, que la unió no era convenient. El fill de Hari s’ha casat. Amb una dalit.
El matrimoni continua sent la pedra angular del sistema de castes. Està canviant a les ciutats i entre les classes mitjanes, i cada dia hi ha més parelles que barregen castes i, fins i tot, religions. Però la majoria dels enllaços són concertats o aprovats per les famílies que concretaran el dot a pagar pels parents de la núvia. Fins i tot portals matrimonials com bharatmatrimony.com demanen la casta abans de començar a navegar.
“Atenció m’adverteix Talema . No pretenem casar-nos amb ells. Volem que ens respectin, que no ens insultin al poble ni ens discriminin quan busquem lloguer o treball a la ciutat. Aquí, alguns no conviden als nostres fills a les festes. Nosaltres tampoc els convidem. Amb la resta, només festes”, bromeja. Talema viu a Delhi, en un bloc d’apartaments que va dissenyar un constructor dalit per a dalits de classe mitjana.
Vida sense castes
A Kerala, estat del sud on regna el comunisme i la taxa d’alfabetització és la més alta del país (90 per cent), els murs de les castes són més porosos que a Bihar, un dels estats més pobres i menys alfabetitzats (54 per cent). A les illes Andamán els 1.000 km de distància i la barreja ètnica ajuden. Conviuen bengalís hindús, comunistes de Kerala, cristians de Goa, buscavides de Chenai, budistes birmans i aborígens autòctons animistes. “Estem tan lluny i tan incomunicats, que hem pogut construir lliures la vida en el paradís”, comenta feliç Sajan, agnòstic, comunista i casat amb una hindú.
La conversió a una altra religió és, a priori, una altra sortida. El primer de convertir-se al budisme va ser el dalit Bhimrao Ramji Ambedkar, un dels pares de la Constitució de la Índia independent del 1950 (que prohibeix la discriminació per casta). El 1956, esgotat d’estavellar-se contra el mur hindú, va decidir convertir-se al budisme al costat de milers de seguidors. Des de llavors, organitzacions catòliques i budistes organitzen conversions en massa cíclicament prometent l’alliberament.
Un membre de la Xarxa d’Alliberament Dalit m’explica per telèfon que la conversió és “més que un acte religiós, un crit per la dignitat humana”. Però, encara que representen un 75 per cent de la seva base, en l’Església catòlica índia, de 156 bisbes, només 6 són dalits. Restriccions a l’hora de compartir temples i cementiris amb les castes altes han provocat ja, filant encara més prim, reconversions de dalits cristians al hinduisme. Suresh, un braman de Trivandrum, m’aclareix la utilitat de les conversions: “Els mateixos gossos, amb diferents collars”.
Klik. Un 8 per cent de les places parlamentàries està reservat a líders dalits. S’està debatent la proposta d’estendre la discriminació positiva a universitats i sector privat.
Klak. El Ranvir Sena, un grup d’extrema dreta, promou la supremacia bramànica. Els Dalits Panthers of Índia combaten els supremacistes.
Klik. El pressupost públic contempla plans de promoció dels dalits proporcionals a la població resident. Un 16 per cent de l’Índia és dalit. Un 6 per cent del pressupostat el 2007 va arribar als dalit.
Klak. El Tribunal Suprem estudia reformar una llei per ampliar la discriminació positiva als dalits musulmans i cristians, igualment discriminats i sense suport institucional.
L'últim esglaó
La paraula dalit significa oprimit, suprimit, trossejat i inclou a qualsevol que pertanyi a un grup social definit, segons el govern –britànic primer i indi després– com castes antigues. Abans se’ls anomenava intocables, descastats. Mahatma Gandhi els va anomenar hariian, “nens de déu”, i van ser els Dalit Panthers qui van popularitzar els anys 70 el terme dalit que defineix el grup i, alhora, denuncia la seva situació.
I els més oprimits dels oprimits són, sens dubte, els bhangis. Més d’un milió de persones, en la seva gran majoria dones, que passen els dies netejant latrines. Discriminats fins i tot per altres dalits, estan en la base de la piràmide. O, com puntualitza Meena Valkimi, de la ONG Safai Karmachari Andolan, “netejant les restes de la piràmide, però vivint-ne fora”. La quantitat de malalties que contreuen treballant sense protecció és interminable. Saradah Kumar recorda el seu primer dia, fa més de vint anys: “Llavors no sabia com de relliscosa podia ser una fossa sèptica... I vaig relliscar. Vaig estar hores vomitant i cridant i ningú em va ajudar, només quan va arribar un altre bhangi vaig poder-ne sortir. Vaig passar dos dies sense menjar, no podia oblidar-ne la fortor ni el sabor...”.
La pressió de les ONG va aconseguir que el 1993 el govern prohibís la recollida manual d’excrements, però aplicar una llei a través del monstre burocràtic indi, barreja de corrupció i lentitud, és complicat. I les respostes que em donen els portaveus governamentals a Gujarat i Rajasthan són hilarants. El primer nega que encara existeixin bhangis, el segon justifica l’ús de latrines seques com la solució més ecològica a la sequera.
Dalit, pobra i dona
Segons les ONG es cometen anualment més de 120.000 delictes contra els dalits. En aquest sentit, el govern va aprovar el 1989 la llei coneguda com a Acta per a la Prevenció d’Atrocitats que prohibia específicament despullar dalits en públic, apropiar-se de les seves terres, robar dels seus pous, manipular-los els vots, cremar-los les cases i obligar-los a empassar orina i excrements.
La Plataforma dels Drets de les Dones Dalit de la Índia denuncia que, cada dia, tres dones dalitdalits i dones. I hem de canviar la mentalitat de les castes altes i el masclisme dels nostres homes”, lamenta Bhawari Chennaya. “Però som optimistes. Som emprenedores, vam participar en la política assembleària dels pobles, els panchayats, vam aconseguir microcrèdits... Tot és qüestió de paciència i voluntat”. són violades, en moltes ocasions per a castigar les faltes comeses per algun familiar. “Patim discriminació per ser pobres,
En l’estat de Uttar Pradesh em presenten la família Tajaram. Estaven enfrontats amb alguns terratinents per la propietat d’unes terres que el govern els havia donat. Una nit, dotze homes van entrar a casa seva. A ell li varen amputar les orelles. A ella la van violar. Les coses en el seu lloc, la terra per als de sempre. La Campanya per als Drets Humans dels Dalits apunta altres camps de batalla: “Durant segles se’ns ha negat la propietat i l’educació. Quan accedim en igualtat a aquests dos àmbits, tot canviarà”.
Klik. L’Índia és el segon país amb més bil·lionaris del món i el país amb major nombre de pobres del món.
Klak. Només un 5 per cent dels joves dalits i un 1 per cent d’elles segueixen estudiant després de la secundària.
Klik. Els líders d’un llogaret acusen de bruixeria una dalit. Li rapen el cap, la lliguen a un arbre nua, la colpegen i l’obliguen a beure orina de vaca per a purificar-se.
Klak. El 2007, un 0,05 per cent de les denúncies per abusos policials va concloure en condemnes.
Klik. Divyda es penja amb la seva sari, desesperada per les burles dels seus companys. Li deien devdasi, esclava de déu, un col·lectiu de milers d’esclaves sexuals dalits a la disposició de líders religiosos.
Klak. Més de 30 milions de dalits treballen en condicions d’esclavitud pagant deutes dels seus avantpassats.
Klik. Una cooperativa contracta més de 1.000 dones dalit que abandonen la neteja de lavabos per a convertir-se en cuineres del randani roti, una delicadesa dalit.
Klik. Klak. Klik. Klak. Klik. Klak. Col·loco més peces que s’acoblen i se superposen en aquest puzle impossible que és el sistema de castes indi, en aquest puzle inabastable que és l’Índia, un país resistent a l’homogeneïtat occidental, un llamp de llum on encara es poden veure sense esforç tots els colors i on gairebé gens, gairebé mai, és blanc o negre.
1 comentario:
Jesús
Sóc el Siscu Baiges, que he perdut el teu mail i et volia dir que la Tica Font, la directora de l'ICIP, m'ha dit que busquen una persona perquè els faci temes de Comunicació i he pensat que potser et podria interessar. L'has de contactar a
Tica Font i Gregori
Directora
Publicar un comentario